L'Eurocambra es prepara la nova legislatura

Una de les primeres tasques dels eurodiputats electes en el primer ple del Parlament Europeu després de les eleccions serà escollir el nou president de l'Eurocambra, que serà el rostre més visible de la institució i la representarà en l'escena internacional. Això serà a mitjans de juliol; però ja des de la setmana vinent comencen les converses en les quals es decidirà la composició dels grups polítics parlamentaris.

L'elecció del president és un dels assumptes destacats de la primera sessió plenària del Parlament Europeu després de les eleccions, que comença el 14 de juliol a Estrasburg (França). Qui serà l'escollit? Els grups polítics hauran de presentar formalment els seus candidats, per després negociar quin d'ells obtindria el recolzament necessari per ocupar durant els dos anys i mig de mandat (mitja legislatura) la presidència de l'Eurocambra.

Durant les negociacions, se sol tenir en compte el pes relatiu de cada grup polític (en funció dels resultats electorals), i no és estrany que s'arribi a un acord per a les dues meitats de la legislatura.

Tasca interna i externa del President

El President desenvolupa un paper destacat tant dins com fora de la institució. A la Cambra, presideix les sessions plenàries, tant a Brussel·les com a Estrasburg; és, per tant, el responsable d'obrir votacions, donar la paraula als diferents oradors i mantenir l'ordre, en cas que sigui necessari.

També presideix la reunió de líders dels grups polítics, que decideix l'agenda política del Parlament Europeu, així com la Mesa de la Cambra, òrgan que organitza assumptes de tipus pràctic i organitzatiu.  

Un element crucial en les tasques del president és representar l'Eurocambra en les Cimeres europees de caps d'Estat i de Govern, als qui exposa la posició dels eurodiputats sobre els assumptes que s'hagin de debatre.

En l'escena internacional, el president també representa la institució. És l'encarregat de rubricar els tractats comunitaris i el representant exterior del Parlament Europeu, que com a tal, realitza viatges i visites oficials tant dins com fora de la Unió Europea.

Quants grups polítics?

Respecte als grups polítics que formen l'Eurocambra, en la darrera legislatura n'hi havia set. Ara s'especula amb la possibilitat que se'n creïn de nous, o que es modifiqui la composició d'algun dels que ja existeix.

De moment, els resultats de les eleccions celebrades la primera setmana de juny atorguen 264 escons al Partit Popular Europeu, una àmplia majoria a la qual segueixen en nombre d'escons el Partit Socialista Europeu, amb 161, i l'Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa, amb 80. Unes xifres que encara poden canviar, ja que els diputats no inscrits (que no formen part de cap grup polític) podrien sol·licitar entrar en algun d'ells; també es podria formar un grup nou, amb la qual cosa els escons quedarien distribuïts de manera diferent.

La importància  del grup

Formar part d'un grup polític és important, ja que proporciona una plataforma des d'on s'adquireix més visibilitat que quan s'actua des de fora d'ell. Per exemple, el temps en els torns de paraula durant les reunions de l'Eurocambra es distribueix en funció del nombre d'eurodiputats de cada grup.

Per això, les negociacions per determinar quina serà la seva composició, i si se'n crearà algun de nou, centren ara l'atenció de l'Eurocambra. Un cop hagi conclòs aquest procés, s'haurà d'escollir el president i catorze vicepresidents del Parlament, així com els seus sis qüestors i els presidents de cadascuna de les comissions i delegacions parlamentàries. Un cop més es posarà de manifest la importància dels grups polítics: pels eurodiputats no inscrits, resulta pràcticament impossible aconseguir una posició rellevant.

Canvis de nom

No és d'estranyar, per tant, que les negociacions al voltant de la formació dels grups centrin l'atenció en les setmanes prèvies a la sessió plenària inaugural. Aquesta vegada, a més, es dóna la circumstància que en el nombrós grup de no inscrits s'inclouen grups sencers de representants d'alguns partits nacionals. Per exemple, els conservadors britànics, que han decidit sortir del Partit Popular Europeu i intenten formar grup propi; per què sigui possible, hauran de reunir un mínim de 25 parlamentaris que representin a un mínim de set països diferents.

Aquests moviments d'un grup a un altre tenen també efectes sobre el nom dels propis grups; per exemple, el Partit Popular Europeu ja no afegeix el de "Demòcrates Europeus" al seu nom, des de la sortida dels britànics. Una cosa semblant a la que ja va fer el grup liberal en diverses ocasions: l'any 1976 es va convertir en el grup Liberal i Democràtic; l'any 1986, en el grup Liberal, Demòcrata i Reformista, i l'any 2004 en l'Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa.