És la cara de la televisió pública catalana que ens apropa la informació sobre la Unió Europea. Vinculat durant tota la seva carrera a informatius i especialment a les seccions d'Internacional, Carles Prats (Barcelona, 1975) ha estat corresponsal durant tres anys a París, de 2002 a 2005, i des de 2006 segueix l'actualitat europea des de Brussel·les. A la primavera de 2009 serà substituït per Martí Anglada, cap de la secció d'Internacional de TV3.

Des de Barcelona. Tornaré a la redacció, d'on vaig sortir ara fa sis anys, primer per passar-ne tres a Paris i després tres a Brussel·les. Són etapes naturals de la vida. Molt interessants i enriquidores, però estic segur que també ho serà la que iniciaré d'aquí uns mesos.

Quan a un li pica el cuquet, no es cura. Des de sempre m'han interessat molt els temes de política internacional i sobretot la Unió Europea. Em fascina pensar en com hem pogut anar tant lluny en cinquanta anys. Seria impossible imaginar-s'ho just després de la Segona Guerra mundial. Això és el que em fa conservar l'esperança en un continent més unit, més solidari i amb veu pròpia al món.

A París, ho vaig viure com una bufetada espectacular al llavors president de la República, Jacques Chirac, i a la gestió del primer ministre Jean-Pierre Raffarin. Com molts francesos, aleshores no era conscient de les conseqüències que aquell "no" tindria no només per França sinó per al procés de construcció europea. Es volia una Europa més social, més participativa, però es tancava la porta a una Constitució que donava precisament més poders a l'òrgan de representació directa dels ciutadans: el Parlament Europeu. Europa no s'ha construït amb maximalismes, sinó amb passos molt petits, molt a poc a poc. Molts votants del "no" de França volien córrer més cap a una Europa amb drets socials per a tots, on el mercat estigués al servei de la gent i no la gent al servei del mercat, on hi hagués igualtat d'oportunitats per a tots els europeus... Però es van equivocar de cap de turc.

Respecte a Irlanda, vaig poder copsar l'opinió de molts irlandesos que volien precisament el contrari que els francesos. No volien anar més enllà. Consideraven que s'havia anat prou lluny, massa lluny. Tenien por a perdre la independència, la sobirania. Precisament d'això es tracta, de cedir sobirania però sense perdre capacitat de decidir. Els ciutadans han de tenir l'última paraula. D'aquí els majors poders del Parlament Europeu. Ara, que darrera de tot plegat hi havia arguments molt egoistes, com conservar un avantatjós sistema fiscal per a les empreses irlandeses.

La perplexitat pel resultat irlandès encara continua. Tard o d'hora s'hauran de donar respostes. Al "no" a la Constitució es va respondre amb una mica de maquillatge. Ara, no es pot tornar a repetir l'escena.

No gens. Quan es parla de llunyà no es parla de distància física, sinó de la llunyania entre el ciutadà i aquells que prenen les decisions. El procés de decisió és el que és llunyà i desconegut. Les institucions europees es caracteritzen per una complexitat endèmica en la presa de decisions i les responsabilitats queden molt diluïdes. Als Estats Units tothom sap qui pren les decisions. La gràcia de la UE és que per decidir la més mínima cosa calen complicats consensos. Posar d'acord en temes molt controvertits a 27 estats amb les seves particularitats és realment remarcable, però també el principal llast de la UE. Al final, els textos són tan ambigus que totes les parts els acaben defensant, encara que sigui per raons oposades. El ciutadà acaba quedant al marge i no sap mai com interpretar el que es decideix a Brussel·les.

La Unió Europea acaba sent quelcom de llunyà, quelcom amb unes dinàmiques pròpies on prima més la voluntat d'arribar a un acord que no pas la lluita d'interessos polítics, la confrontació d'idees i l'opinió dels ciutadans.

La premsa escrita i els mitjans audiovisuals són radicalment diferents. Es fixen en coses diferents perquè tenen espais i funcions ben diferenciats. La televisió i la ràdio s'han convertit en mitjans que informen quant més ràpid millor d'un tema, sense entrar en profunditat. Piquen la curiositat perquè es pugui ampliar la informació a internet o als diaris. La premsa escrita sí que té com a vocació l'anàlisi i reflexió, sí que té l'espai per analitzar tots els matisos d'un tema. Seria ridícul pensar que en una crònica de ràdio de 40 segons o en un vídeo d'un minut es poden explicar moltes de les coses que passen a Brussel·les amb precisió. Les institucions europees són complexes per definició, tot el contrari de la tendència generalitzada dels mitjans audiovisuals, on cada cop es busca més la senzillesa, l'impacte i la instantaneïtat. Els mitjans escrits tenen més espai per poder entrar en els detalls, explicar els matisos i evitar les lectures superficials que malauradament acaben sent les que prevalen en els mitjans audiovisuals.

Em temo que, a més, aquest fenomen encara anirà a més, tenint en compte la fragmentació del mercat audiovisual. Amb l'aparició de nous canals gràcies a la televisió digital terrestre, la competència és cada dia més ferotge. Totes les cadenes, cadascuna des del seu punt de vista i sensibilitat, intenten de totes totes captar l'atenció del telespectador amb temes que el toquin de debò i que siguin fàcils d'explicar. D'aquí el fet que moltes de les notícies que parlen d'Europa que surten als mitjans audiovisuals estiguin relacionades amb el consum, la salut o l'economia (crisis alimentàries, productes perillosos, crisi econòmica...). Els informatius a la televisió i a la ràdio són cada dia més curts i "picats", amb notícies més breus i impactants.

Perquè es parlés més d'Europa als mitjans, penso que seria més intel·ligent "contaminar" les graelles, que pretendre "colar" més temes europeus als informatius. En altres paraules, que Europa no fos quelcom llunyà del qual només es parla als telenotícies, sinó que es pensés en clau europea quan es fes qualsevol tipus de programa, ja sigui un debat, un talk-show o fins i tot els espais d'entreteniment. Mentre els participants a les tertúlies només siguin "locals", serà difícil veure-hi més enllà. Per què ens interessa tant el que passa als Estats Units? Entre altres, perquè tenim les graelles farcides de productes de tota mena on el centre d'atenció són els EUA. Sabem més com són els carrers de Nova York que els de Berlín o Budapest. Que passaria si les graelles estiguessin farcides de productes com Rex (sèrie austríaca) o Derrick (alemanya)? Segurament ens coneixeríem millor i ens creuríem més això d'Europa. El principal problema de la Unió Europea és la manca de credibilitat a nivell intern i a nivell internacional. Això fa que no es consideri la Unió Europea com un actor en igualtat de condicions amb els EUA, Rússia o la Xina i, per tant, té menys pes als informatius.

Atacar els editors perquè es parla poc de Brussel·les és equivocar-se d'enemic i no voler veure qui n'és el culpable realment. Si volem que Europa estigui al centre del debat informatiu, l'hem de posar al centre de l'agenda política i ciutadana. Això no serà així mentre no hi hagi partits polítics europeus, mitjans de comunicació europeus, ONG europees... en definitiva consciència de ciutadania europea. Un fet que, em temo, és a dia d'avui molt complicat vistes les diferències lingüístiques, culturals... dels pobles europeus i les poques ganes d'anar cap a aquesta via demostrades per alguns dels estats membres.

Els mitjans de comunicació, com els polítics, se situen en un lloc molt concret i expliquen el món des de la seva perspectiva particular. Quan es parla d'un tema agrícola, el mitjà se centra en aquells aspectes del seu país o la seva regió, en comparació amb la resta de països europeus. Per agafar Europa com a punt de referència ha de ser envers a alguna cosa, en comparació amb algú. I aquí és on surt a la llum un dels grans problemes: la UE no existeix realment com a tal a nivell internacional. La seva actuació és fruit del consens de 27, no és una identitat amb personalitat pròpia. El Tractat de Lisboa pretén donar-li precisament personalitat jurídica, però el més calent és a l'aigüera...

La UE pateix de molts problemes, però un dels més importants és posar-li un rostre. Qui és la cara de la UE? Qui parla en nom de la UE? La presidència, la Comissió o el Parlament Europeu? La divisió de poders complica el missatge, dificulta la comprensió del telespectador. Un altre dels problemes de la informació comunitària és que molts fets noticiables són cíclics. Des que la Comissió presenta una iniciativa legislativa fins que es converteix en realitat quant de temps passa? Quan és notícia, quan es presenta la proposta, quan es debat o quan s'aprova? Els tempos a Brussel·les són excessivament llargs si ho comparem amb la presa de decisió de qualsevol estat. Parlar d'una iniciativa que tot just es presenta pot desconcertar el telespectador i acabar per desinformar-lo, perquè el més probable és que el text final no tingui res a veure. És el contrari del que passa amb els estats, on si el govern presenta una llei, en la gran majoria dels casos anirà a missa. A Brussel·les, el més probable és que en surti un compromís molt diferent de la proposta inicial. Serà el resultat de dures negociacions entre institucions que, vist el resultat, obligaran al periodista a fer autèntics exercicis de funambulisme lingüístic perquè s'entengui.

El gran problema de comunicació de la Unió Europea és que es pretén comunicar el que no és. La UE no és àgil, no és eficaç ni innovadora en moltes coses. Per definició, la UE és complexa. La seva vocació és la de buscar consensos el que acaba implicant que sigui lenta de reflexos. Els procediments de presa de decisions són confusos i sovint la UE és sinònim de conformar-se amb acords de mínims. És un conjunt de tot el que intenten evitar els mitjans audiovisuals avui en dia.

Què li sobra a la UE? Paraules. Què li falta? Fets.

Em sembla que ja he anat desgranant alguns dels temes que podrien apropar la UE al carrer: simplificació del procés de presa de decisions, partits que actuïn com a partits i no portaveus dels governs, elecció directa dels dirigents (president de la Comissió, president de la UE...), una sola veu al món, consultes populars (referèndums i eleccions el mateix dia a tota la UE), un dia festiu a tota la UE, una selecció de futbol, un himne, una bandera... Tot plegat contribuiria a construir una ciutadania realment europea i no nacional. De moment, però, encara estem en una època on els estats encara marquen la pauta. Perquè Europa agafés protagonisme i fos més creïble per a la gent caldria diluir les competències estatals i cedir-les a la UE, sempre sota un ferri control dels ciutadans. Sembla però, que això és el que fa més por a irlandesos i holandesos, que no volen cedir més poder lluny de casa quan no saben qui mana ni com influir en la presa de decisions. Influir no vol dir poder enviar mails a Brussel·les durant els períodes de debat públic, vol dir poder triar, vol dir poder votar! És aquest el problema de la UE.

N'hi ha moltes, però penso que la més representativa d'aquests últims anys són les cares d'alegria, i d'incredulitat dels partidaris del "no" tant a França com a Irlanda quan es va fer l'anunci oficial que havien guanyat. Era com recordar als polítics que el poder el tenen els ciutadans i que no es pot fer res a les seves esquenes. Qui sap si d'aquí a deu anys, després d'una relativa paràlisi, hi hagi factors externs o interns que despertin un cop més l'entusiasme europeista dels nostres polítics i siguin capaços de contagiar la ciutadania.

Una altra imatge molt significativa va ser la de David Raya parlant davant la Comissió de Peticions del Parlament Europeu. Un ciutadà posant el crit al cel contra un reglament secret davant les institucions europees. Quina Europa estem construint on cal que un malalt de fibrosi quística i diabetis viatgi fins a Brussel·les per denunciar la irracionalitat de prohibir els líquids als avions? Estem construint un espai on prima l'arbitrarietat dels agents de seguretat, on la policia pot abatre un noi al metro de Londres sense que passi res, on es pot disparar (Estocolm) i matar (Gènova) manifestants sense que passi res, es poden segrestar per després portar a camps de tortura ciutadans europeus sense que no passi res... Veure David Raya al Parlament Europeu es un exemple que, malgrat tot, Europa encara funciona i val la pena. Hem de fer tot el possible per no tornar al món d'ahir que descrivia Stefan Zweig i construir una Europa millor, oberta, acollidora, moderna, sense odi i sense violència.