Florence Jacquey

Secretària tècnica de l'Euroregió Pirineus Mediterrània i presidenta d'Horitzó Europa

Va néixer pràcticament amb un peu a França i l'altre a Alemanya i durant tota la seva infantesa no va parar de creuar la frontera amb cotxe. De mare alemanya i pare francès, Florence Jacquey (Kaiserslautern, 1978) va aterrar a Barcelona al maig del 2003 en busca del mar i d'uns mesos de descans després dels estudis, però la ciutat li va donar l'oportunitat de poder treballar en allò que havia estudiat i que havia viscut des de petita: les relacions entre territoris a un costat i l'altre de la frontera. Actualment és secretària tècnica de l'Euroregió Pirineus Mediterrània, que aglutina Catalunya, Aragó, Balears i les regions franceses de Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus, i presidenta de l'associació europeista Horitzó Europa.

Com va venir a parar a Catalunya?

Va ser casualitat. Vaig arribar a Barcelona al maig de 2003 amb la idea de passar-hi uns mesos, una espècie d'estiu sabàtic, per aprendre el castellà. Dubtava entre Salamanca i la ciutat comtal, però el mar va decantar la balança. En arribar vaig comprovar que a Catalunya hi convivien dues llengües. Sabia de l'existència del català, però pensava que el seu status era com el del bretó, a la regió de Bretanya, d'on provinc. Al poc temps d'estar a Barcelona em va sorgir la possibilitat de fer una beca a la Representació de la Comissió Europea a Barcelona i vaig apuntar-me a classes de català. Després de sis mesos ja l'entenia i a l'any el parlava.

Amb el pas del temps ha entrat a l'administració pública catalana i actualment és secretària tècnica de l'Euroregió dels Pirineus. D'on prové aquest interès pels espais fronterers europeus?

Des de ben petita he viscut l'aventura europea. La meva mare és alemanya i el meu pare francès, tinc la doble nacionalitat i he crescut entre els dos països. Sóc fruit de la reconciliació franco-alemanya. Sempre vaig tenir la sensació de viure en un espai compartit i d'això em ve l'interès per les fronteres. Sovint hi ha fronteres, però a una banda i l'altra hi ha moltes coses en comú, a vegades, fins i tot, una mateixa llengua. Ara per ara la frontera franco-alemanya és molt permeable, més que la franco-espanyola.

A què es deu aquesta diferència?

És una qüestió principalment geogràfica, perquè hi ha els Pirineus pel mig i deixen pocs passos per creuar-la. No hi ha permeabilitat. Calen infraestructures que vertebrin aquests territoris. El dia que arribi el tren d'alta velocitat fins a Perpinyà segur que hi haurà molt més moviment.

Hi ha també raons històriques i culturals. Les relacions franco-alemanyes van ser impulsades molt fortament a principis dels anys 60 gràcies als acords del govern francès en  diversos àmbits que també van tenir repercussió en la tradició de cooperació transfronterera amb Alemanya. És més antiga i per tant més "normalitzada".

Amb què ha contribuït l'Euroregió a Catalunya?

Tot i que Catalunya no necessita l'Euroregió per fer política internacional, aquesta li aporta una major massa crítica, ja que representa 14 milions de persones. Amb la suma de territoris s'aconsegueix una talla suficient per poder competir amb altres grans regions. A més, és un ens que aglutina uns territoris amb un patrimoni cultural comú i ajuda a que es pugui oblidar la frontera, així com a crear un espai d'inclusió i cohesió social. Uns exemples del que pot fer l'Euroregió per al ciutadà són, per exemple, les subvencions unificades a companyies teatrals o de dansa per tal que puguin presentar els seus espectacles arreu del territori compartit o la informació recollida en el portal de cultura de l'Euroregió, que ofereix tota una sèrie d'instruments útils per a usuaris, tant a nivell general com professional. Per a mi, l'Euroregió té una talla idònia com a "regió" europea i representa un veritable laboratori de la construcció europea a nivell regional i local.  

Com veu la projecció de Catalunya a l'exterior?

Catalunya té molt bona repercussió a l'exterior. Sempre ha tingut una vocació molt europeista, molt abans de l'ingrés d'Espanya a la UE. Per a moltes regions franceses, Catalunya és un model per les bones competències que té i la tasca que fa en matèria d'afers exteriors. Participa a REGLEG (Regions amb Poder Legislatiu), al CALRE (Conferència d'Assemblees Legislatives Regionals d'Europa), al Comitè de les Regions, etc. Però encara falten mitjans per assolir les ambicions internacionals que té la Generalitat.

Què li ha aportat personalment a nivell pràctic la UE?

L'euro i Schengen han fet que viure a Europa sigui molt més fàcil, perquè han materialitzat la caiguda de les fronteres.

A què creu que es deu la desafecció dels ciutadans amb Europa?

En general és per falta de coneixement de què és Europa. D'això en tenen culpa, en part, els Estats, sobretot aquells que ja fa anys que pertanyen a la UE però que no han fet res per divulgar Europa a les escoles. Els alumnes francesos estudien la història de França i els espanyols la d'Espanya, però no hi ha una història d'Europa. S'ha de treballar la sensibilitat per Europa des de l'escola. I s'han de dur a terme altres accions, com per exemple pensar en productes educatius (com podrien ser dibuixos animats sobre la UE) que les televisions públiques emetin o encara que als mitjans de comunicació hi hagi un espai dedicat a Europa.

Fa aproximadament un any es va fundar l'associació "Horitzó Europa", que presideix, per promoure el debat sobre la construcció europea. Què s'aporta de nou respecte a les associacions europeistes ja existents a Catalunya?

Horitzó Europa se sustenta en el voluntariat i està formada en gran part per gent jove que té energia i que vol aportar el seu gra de sorra en el procés europeu. Complementa el treball d'altres associacions perquè fomenta el treball en xarxa i està orientada a explicar Europa a la població més oblidada per les organitzacions tradicionals, aquells ciutadans que habitualment no assisteixen a xerrades sobre la UE, però que els hi poden interessar aquests temes. És cert que hi ha moltes associacions a Catalunya però crec que cada una té el seu públic i la seva funció. Gràcies a la xarxa d'associacions, al final arribarem a tenir una Europa viva, que ara per ara és una il·lusió.