De pare algerià i mare burgalesa, Zedjaoui va néixer en un suburbi de París amb una gran població immigrada. Va cursar estudis filològics a la Universitat de la Sorbona. De la seva promoció, ella era l'única filla d'immigrants. Parla cinc llengües -català, castellà, anglès, francès i alemany- i es confessa una apassionada de viatjar. Per això, de jove va abandonar la seva ciutat natal i, després de passar per Berlín i Madrid, el destí la va portar cap a Barcelona, on va trobar feina com a traductora en un bufet d'advocats. Ha estat regidora a Ripollet i actualment és secretària del Consell de les Dones de l'Ajuntament de Barcelona.

Quan vaig arribar, el 1988, érem pocs estrangers i no hi va haver cap problema. Més aviat la gent tenia curiositat. Sempre que anava a algun acte em demanaven que fes cuscús i jo els deia que no era cuinera! Però ja es veia que Espanya era un país acollidor. Desconeixia que es parlava català quan vaig arribar a Catalunya. Al principi no entenia res, però ho vaig agafar amb naturalitat. Per això em saben greu algunes coses que es diuen de Catalunya. Jo vaig estar molts anys vivint aquí sense parlar català i mai m'he trobat cap situació incòmode per aquest tema.

Crec que a Catalunya el procés d'integració s'està fent molt bé, però no vol dir que no hi hagi problemes. Des d'un principi s'ha vist que la diversitat o la integres o és un fracàs per a tothom. A més, a Catalunya hi ha una xarxa associativa molt important que no existia en altres països quan van començar a rebre immigrants. Aquí s'ha mirat cap a Europa, s'ha fet una reflexió i s'ha après dels errors dels altres, fent model propi.

És necessari que hi hagi una estratègia i gestió comuna de fluxos migratoris, però potser és encara aviat per poder unificar criteris i polítiques. Com que cada Estat membre té una situació particular molt diferent de la dels altres, tant a nivell històric, com polític, social o econòmic, posar-ho en pràctica resulta difícil.

Quan em vaig presentar només ressaltaven aquest fet de ser la primera regidora d'origen magrebí. Jo mai m'he presentat com una víctima, però vinc d'un col·lectiu estigmatitzat i això també et mou a aportar el teu granet de sorra per canviar la situació.

És una anomalia del sistema democràtic. Ja diuen que és el menys pitjor de tots els sistemes. Que les persones que portem molts anys aquí, que som d'aquí perquè hem volgut ser d'aquí, no perquè hi haguem nascut, no puguem votar en algunes eleccions i en altres sí és tot una paradoxa. Perquè jo no només pago impostos a nivell municipal i vull poder decidir qui els gestiona en les diferents administracions.

Les dues administracions més importants són la municipal, perquè és la més propera al ciutadà, i l'europea, perquè tota la legislació estatal es nodreix de directives europees. Però això a vegades a nivell de la ciutadana no es percep encara. Cal incrementar  l'esforç de totes les administracions per fer pedagogia, sobre tot en els fills d'immigrants, un col·lectiu en el qual la participació és pràcticament nul·la, perquè Europa els queda molt lluny. Si no veuen utilitat en les municipals, encara menys en les europees. A més, es percep un sentiment de frustració i d'això la classe política ha de prendre nota.

És un instrument de participació, integrat per 180 dones de diversos àmbits, on hi estan representats els 10 consells de les dones de districte, col·legis de professionals, d'associacions de veïns i sindicats. La finalitat és debatre les necessitats de la ciutat en perspectiva de dona, per tal d'elaborar polítiques municipals per al col·lectiu. A més, a l'octubre del 2009 es celebrarà el segon Congrés de Dones, al centre de convencions del Fòrum de Barcelona, que aplegarà unes 3.000 dones. Serà el moment per fer un balanç de les conclusions del primer congrés, celebrat fa 10 anys, i fer propostes de futur.

Les lleis d'igualtat que tenim a Espanya són pràcticament inexistents en altres països europeus. Però és cert que en aquest terreny s'està intentant unificar criteris. Però les campanyes europees que es fan en perspectiva de gènere són només sobre la violència contra la dona, que està bé que es facin, però falten també polítiques per a promoció de dones, participació, conciliació i igualtat d'oportunitats. Sobre paper són qüestions òbvies, però a la pràctica és difícil que s'apliquin. És la gran assignatura pendent.